“No seguim les exigències del mercat”. Uns minuts amb Mishima

Posted on julio 27, 2013

0


El grup barceloní Mishima passa per Menorca abans de començar a treballar en el seu proper disc, que sortirà la primavera vinent. La complexitat i simbolisme de les seves lletres, una música suau i tranquil·la i la veu greu i pausada del seu cantant, en David Carabén, formen un còctel saborós que es podrà degustar el 18 de juliol al Claustre de Maó. En Dani Vega, el guiterrista, un canarí apassionat de Menorca, ens xerra del grup, que ha madurat des dels seus inicis al 1999 i segueix pujant esglaons gràcies també als seus altres membres, en Marc Lloret, n’Alfons Serra i en Xavi Caparrós.

Imatge

-Deu ser la pregunta que més us han fet, però quin dels membres del grup és fan de l’escriptor Yukio Mishima?

-El David es que le més el coneix i l’ha llegit més. Realment no vam escollir el nom per fans. Necessitàvem canviar de nom en un festival i en volíem un que fos cotundent. Vam triar mishima perquè sonava bé i teníem llibres per casa, encara que no li treim el mèrit com escriptor; és brutal.

-Com descriuries l’amor feliç, el vostre sisè disc?

És el millor disc que hem fet és la culminació dels altres discos que havíem fet en català. És també el tercer disc que gravem amb Paco Loco, amb el què vam trobar una manera de funcionar, de gravar en d’estudi, molt particular, a partir de “Set tota la vida”. Des de llavors hem anat indagant en el so fins arribar a l’amor feliç. Estem molt contents amb aquest treball, perquè en sí hem crescut molt.

-Els bons resultats entre la crítica no us devien sorprendre. Per què creieu que sempre, fins i tot quan encara no havíeu donat el salt a la popularitat, l’heu tinguda del vostre costat?

Som un grup que mai hem apostat per ser comercials o per fer el més fàcil. Sempre hem fet el que ens surt i suposo que això li dóna a la música un caràcter més genuí o més artístic.

-A internet se us classifica com “indie pop”, però ja sabem que avui en dia tot es classifica amb indie més (pop, rock, folk…). Per què creus que existeix aquesta dèria per ser “indie”?

L’indie va ser un estil als 90, que volia dir gravar amb un equip de merda, fer-ho amb pocs mitjans, un do-it-yourself. En aquest sentit és una mica punk i els indies originals comptaven amb un so molt particular. Ara això s’ha anat desfigurant amb el temps i la premsa li ha canviat el sentit. Nosaltres en realitat som indies, perquè no depenem d’una multinacional i ningú ens diu què hem de fer. Igual que Love of Lesbian (LoL), uns grans amics que fan música que no té res a veure amb la nostra, però als què els ha costat molt arribar on són ara. Però pels grupets que comencen ara, més underground, nosaltres o LOL no som indies, perquè ja som coneguts, encara que no seguim les exigències del mercat musical.

-Les vostres lletres, i també música, són complexes, treballades i es composen de diverses capes de símbols i metàfores.És una música més calmada i per la reflexió. Les composeu també així, donant-li moltes voltes?

Normalment és en David Carabén (cantant) qui porta les lletres amb una melodia i uns acords i entre tots donem forma a la música en funció de la lletra per treure la cançó final. Tenim un local molt guai al barri de Sant Andreu (Barcelona) on treballem la instrumentació, el tempo, el ritme, experimentem amb els instruments.

-Com us cau que se us equipari amb Manel, que també ve al Claustre de maó, però el 8 d’agost?

Tant les lletres com l’estil musical són diferents. Nosaltres som més “canyeros”. Ells tenen alguna cosa que connecta de cop amb “la gent normal”, com diu una de les seves cançons. Però jo crec que les lletres del david tenen un punt més de poesia, de segones lectures, que potser és una mica més complicat entrar-hi, però que fan que com més escoltes Mishima més t’agrada.

-De quins grups beveu i de quins creus que et quedaràs amb set tota la vida?

-Tots tenim els nosters grups favorits. jo particularment de The Beatles en tindré set tota la vida. Es podria dir que sóc el més rocker de la banda. Em van més Led Zeppelin, The beach boys, Red Hot Chilli Peppers. El David flipa amb Harry Nilson i cantautors més dels 60, el bateria és més del hardcore i música experimental… Podria dir que ens agrada tot, fins i tot el comercial. The Queen mateix, però ens hem d’adaptar a la cançó i l’estil que ens caracteritza, tenir una mica de coherència. No pensem en sonar com ningú i tampoc ens volem deixar influenciar per la música que ens agrada.

-Què n’espereu del concert a Menorca?

Em fa molta il·lusió i a la resta del grup també, perquè no hi hem tocat mai i ens han dit que el Claustre és molt maco i l’ambient és molt agradable. Tenim bon record de les Illes Balears, perquè l’any passat ja vam tocar a Eivissa i Mallorca. A més, jo ja havia estat a Menorca i hi tenc amics. De fet crec que és un petit paradís i m’agrada més que Formentera. Ja tinc programat algun sopar a Ca n’Aguedet i estic mirant de si puc convèncer a algú per quedar-nos el cap de setmana, però per ara encara no ha caigut ningú.

-Després del concert al Claustre, d’un altre a Manlleu a l’agost i unes merescudes vacances, teniu pensat ja la gravació de nou disc?

Justament fa dues setmanes vam parlar amb el mànager i vam acordar gravar el proper a principis de l’any que ve. En sabem poc més que res, perquè tot i que tenim 3 o 4 demos, no sabem en quin estudi el farem ni les hem començat a treballar. Ens queden cinc mesos de feina abans de gravar. El que sí puc afirmar és que l’any que ve, abans o després d’estiu, tindrem nou disc.

Maria Dabén Florit
Entrevista publicada al Diari Menorca el 17 de juliol de 2013
Anuncios